Imatge: notícia de TVE sobre la proposta de la pedra seca com a patrimoni de la UNESCO.

A l’edat mitjana en moltes parts del nostre país funciona l’emfiteusi que vol dir la cessió del domini útil d’una propietat a canvi d’un pagament anual anomenat cens. O sigui, que un territori té dos tipus de domini: el directe (la propietat) i l’útil (la de la persona que pren i usa la finca, anomenat emfiteuta). Aquest emfiteuta, mentre pagui el cens o cànon, té dret a evitar qualsevol interferència, fins i tot la del mateix propietari.

Sovint l’emfeteuta parcel·la les finques i crea un nou model emfitèutic en què ell assumeix el paper de domini directe de les parcel·les creades, estructurant el model feudal.

Malgrat els canvis polítics del XVIII i del XIX, el sistema va continuar força vigent entre la pagesia catalana, però s’anaren introduint variants que van permetre l’ocupació de moltes terres ermes i boscoses (el màxim va ser a mitjans del XIX) i la seva adequació amb pedra seca a l’aprofitament agrícola.

Segons Rosa Congost, historiadora, la quantitat de censos, delmes, terços i arrendaments que ha de pagar el pagès en un sistema de múltiples drets de la propietat fa que aquest provi d’aprofitar al màxim els terrenys de què disposa per fer-los productius.

La major part de les desamortitzacions i distribucions de béns comunals del XIX van anar a parar a grans propietaris que van augmentar les seves extensions i rarament a propietats petites a l’abast de treballadors de la terra.

Això explica que la major part del treball de pedra seca es fes en petites propietats, en què el treballador maldava per aprofitar al màxim el seu terreny estimulat per la sensació de treballar per a la seva família i no per a l’amo. Tanmateix aquests petits propietaris no obtenien prou beneficis de les terres normalment no gaire bones i es veien obligats a fer de jornalers d’altres propietaris o de treballadors de les primeres indústries. D’aquesta manera, al mateix temps que augmentava el cens de petites propietaris també ho feia el de treballadors. Aquest és un fet característic català que no es donava en altres zones.

S’entén, doncs, que es produeixen a poc a poc canvis en el sistema de propietat però que gairebé no arriben als darrers usuaris, els jornalers. Tot i això aconsegueixen, a canvi d’un cànon, petites zones que malden per fer productives i millorar lleugerament (i a canvi d’una feinada impressionant) la seva miserable condició.