Imatge: alumnes del CdA Empúries dins la Barraca dels Hereus, al Montgrí.
La realitat de la pedra seca és que actualment no s’utilitza i no acaba de tenir sentit en l’economia agrària actual. Semblaria un patrimoni condemnat a la degradació inexorable, sense solució.
Tanmateix, algunes entitats i persones es plantegen de donar-li la volta a aquesta situació, pensant com s’ha de mantenir la construcció feta i en si cal reconstruir les parts degradades.
A part d’algunes iniciatives particulars, a nivell públic hi ha el debat de què s’ha de reconstruir, qui ho ha de fer, i amb quins fons econòmics. Aquesta discussió té de fons l’objectiu que se li vol donar al patrimoni en concret.
Segons els arquitectes Xavier Rebés i Joan Reguant, la tècnica de la pedra seca compleix de manera inigualable els criteris més exigents de sostenibilitat mediambientals o paisatgístics, però no tot es pot, ni cal, conservar-ho. Hi ha coses que, pel seu deteriorament, poc interès, poca vàlua o simplement per la dificultat que comporta no val la pena restaurar.
Si acceptem aquesta opinió, el que caldrà en primer lloc és decidir què és el que considerem que no es pot malmetre i què allò que cal restaurar amb més urgència.
Cal un debat immediat, amb la participació de totes les parts implicades, que acabi decidint les accions a fer. De fet, ja es noten algunes temptatives de cara a aquest debat. I també accions urgents que emprenen algunes institucions.
Al mateix temps considerem importants els intents de difondre la pedra seca entre la societat i entre l’alumnat dels centres educatius. Sense conèixer un patrimoni no es pot valorar a consciència ni prendre decisions coherents i fonamentades.