Al panell 18 s’expliquen una bona colla d’elements que són habituals a l’interior de les barraques i alguns hi són fotografiats perquè en sigui més fàcil la descripció i la identificació. Altres, però, no tenien prou lloc i ara n’ampliem la part visual.

 

Moltes pedres estan col·locades sense treballar, triades per la seva forma perquè encaixaven en algun punt en concret. Així i tot, hi ha pedres treballades, desbastades (eliminant les parts més bastes) o convertides en carreus (paral·lelepípeds rectangulars) per donar més consistència a les parts més delicades, com els muntants de la porta, per exemple. A la imatge de l’esquerra, feta en una barraca de picapedrers, a la Garriga, hom pot veure una fornícula (amb lloses a totes les cares), un cocó (amb llinda), i moltes pedres que es veuen treballades: algunes desbastades, altres convertides en carreus i algunes altres convertides en lloses).

 

Els penjadors solen ser simples branques inserides entre les pedres. El de la fotografia és d’una barraca del Pla de Vinyers. En alguns casos, s’aprofiten també com a penjadors les arestes punxegudes d’algunes pedres.

 

Algunes barraques també tenen una petita finestra, normalment al sud (si és que la porta no hi és encarada); en tot cas, evitant el nord. La de la fotografia és del cap de Creus. Observeu que a sobre hi té una bona llinda.

 

Si la barraca és prou gran, pot tenir bancs per seure, que poden ser simples pilons de pedres o bé lloses volades, és a dir, només enganxades per un costat, de manera que no es perd l’espai de la part inferior. El de la fotografia també és del cap de Creus.

 

En aquest capítol també podríem parlar del marxapeu, ja comentat a la pàgina del llindar. Però també ens podem trobar la situació contrària: la d’una barraca amb el terra enllosat i que, precisament a la porta sobretot si és baixa i petita, no hi hagi cap mena de material i així l’accés és més senzill. En trobem alguns exemples al cap de Creus, on és més senzill trobar pedres adequades per enllosar el terra.

 

Cal observar que la major part d’aquests elements pretenen ser bàsicament útils, més que no pas decoratius.