Imatge: Mapa de Camins Ramaders de Catalunya. Font: Camins Ramaders i Transhumància a Catalunya. Fundació del Món Rural

La major part dels ramats necessiten pastures. L’habitual és que aprofitin les pastures properes al lloc on estan ubicats, però en segons quines èpoques de l’any les zones de pastura no són adequades o simplement s’han esgotat i són insuficients.

En ramats molt grans, tradicionalment es portava el bestiar cap a zones de millor pastura (a l’estiu a muntanya, a l’hivern a la plana) i això podia comportar grans moviments i llargs desplaçaments en les èpoques de canvi. Això és el que s’anomena transhumància.

La paraula és antiga i sens dubte deriva del llatí. Però hi ha dues versions. Queda clar que “trans” vol dir a través. Però etimòlegs i etimòlogues discrepen entre ells si la segona part de la paraula deriva de humus (o sigui terra) o de fumo (és a dir de fum, en el sentit que el bestiar podia passar a un camp trasfumo, o sia després d’artigar-lo, de cremar-ne la vegetació perquè sortís herba nova).

Una de les principals zones de pastura d’estiu és i era l’Alt Pirineu, des del Ripollès fins a la Vall d’Aran. En canvi, de pastures d’hivern n’hi havia força; una d’elles era la plana de l’Empordà.

Aquesta estratègia de moviment dels ramats va requerir d’una xarxa de camins per on poguessin transitar amb un mínim de garanties. Són les carrerades (o camins ramaders), amb petites pastures, llocs amb aigua i de descans del ramat. Camins (vies pecuàries) que van passar a ser de domini públic, actualment gestionats per les comunitats autònomes.

De començaments del segle XX es fa evident un descens de l’activitat transhumant ja que cada cop més el bestiar sol estar estabulat amb una alimentació que ja no depèn directament de les pastures. Paral·lelament s’ha fet evident que la xarxa de vies pecuàries era un patrimoni d’interès general. Existeix una Associació d’Amics dels Camins Ramaders.