Podríem dir que el patrimoni en pedra seca ha passat d’un menysteniment social absolut durant dècades a despertar de nou un gran interès. La seva degradació, considerada lògica i inevitable fins fa poc, resulta ara motiu de preocupació i de debat. Es va revaloritzant, en molts indrets és objectiu de turisme cultural, i la població rural el recupera com a senyal d’identitat.
Per sort, són obres que han necessitat en general molt poc manteniment mentre han estat en ús, ja que són construccions estructuralment sòlides, molt sostenibles, escrupolosament respectuoses amb el medi ambient, però que cada petit esllavissament, si no es recupera, en provoca altres en cadena.
Imatge: entrada del Parc de Pedra Tosca, a la Garrotxa.
Davant d’aquesta situació d’abandó prolongat, apareixen propostes de manteniment i de reconstrucció, amb tallers i projectes, oberts al voluntariat o destinats a centres de formació professional, i, paral·lelament, amb la creació d’empreses que poden assumir laboralment aquestes tasques. Un exemple d’accions d’aquesta mena seria la restauració i posada en marxa del Parc de la Pedra Tosca, a les Preses.
Per altra banda cal observar noves idees d’utilització la pedra seca com a tècnica artística i creativa, com a land art o com a element decoratiu en parcs i jardins. Serveixin com a exemple les obres en pedra seca d’Andy Goldsworthy.
A l’Alt Empordà mateix, el setembre de 2018 s’han celebrat les jornades transfrontereres La pedra seca com a motor de desenvolupament econòmic i social. A través d’aquest enllaç podreu accedir a la publicació sobre aquest tema presentada a les jornades, que recull un seguit de projectes que es desenvolupen a partir de la pedra seca.