Les formes d’accés a la terra -i, per tant, les possibilitats reals de disposar d’un hort i d’una vaca- depenien sobretot de les estratègies seguides per aquells que detenien els drets de propietat i pels costums i lleis que regien. La gran propietat sovint implicava petites explotacions.
Rosa Congost , historiadora, a l’article Jornalers i propietaris del volum 6 (La gran transformació 1790-1860) de l’obra Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans”.

Sempre que un home disposa d’una extensió de terra que pot conrear ell mateix, els resultats són bons. No hi ha cap estímul comparable a la possessió d’un tros de terra en un país que manca d’altres mitjans de subsistència.”
Arthur Young, viatger anglès, al seu llibre Arthur Young’s Travels in France during the years 1787, 1788, 1789, on fa diverses referències a Catalunya, com la de la cita.

Imatge: Plantadors de patates (Jean François Millet, 1862).

El pas del segle XVIII al XIX, és una etapa de gran creixement demogràfic i d’extensió de la terra conreada, seguint sistemes de propietat diferents: emfiteusi, rabassa morta, arrendaments, parceries, llicències de conreu… De l’emfiteusi n’hem parlat en una pàgina anterior.

A la zona de Girona, la pràctica del subestabliment emfitèutic mostra l’interès dels propietaris en la rompuda de terres i en el desboscament, situant treballadors joves en zones ermes i boscoses, com a petits emfiteutes, la qual cosa permetia als masovers de cobrar diversos cànons i enriquir-se ràpidament, ja que aconseguien més béns dels jornalers que no els que havien de pagar de cens als propietaris directes. Aquests aconseguien més terres gràcies a les desamortitzacions que les deixaven en mans de grans emfiteutes que les subarrendaven. És a dir que milloraven les seves rendes però els seus mitjancers n’aconseguien moltes més.

Els petits propietaris varen passar a anomenar-se “menestrals” quan feia poc eren simples “jornalers” o “bracers”. El nom de “menestrals” pot resultar confús ja que a les ciutats prosperava una nova classe social formada per la petita burgesia, cada cop més influent, que també rebia aquest nom. Els menestrals rurals, en comptes de ser assalariats fixos ara eren ocasionals però disposaven d’un tros de terra com a propi. Vivien a poble en cases molt petites dites “cases de menestrals”, amb una mica de bestiar. Quan els seus fills i filles eren adolescents, com que no hi cabien a la casa, passaven a ser mossos, pastors, bovers, eugassers o bé criades, pastores, porcateres a les masies dels pobles veïns, a canvi d’una minsa quantitat (soldada), la “vida” (menjar, sostre i les necessitats bàsiques ordinàries), i algunes peces de roba. Amb el temps no va ser estrany del casament del fill o la filla dels masovers amb el fill o la filla dels menestrals (que aportaven el que havien cobrat com a aixovar).

En canvi els fills segons dels menestrals, quan es casaven, reunien els cabals que haguessin pogut arreplegar i s’establien com a nous menestrals.

En resum, hi havia la possibilitat d’accedir a la terra per part dels catalans pobres. Per exemple, no era estrany que alguns menestrals aconseguissin fins a 10 parcel·les de terra (inferiors cadascuna a 1 hectàrea), treballades en diferents règims (propietat útil, emfiteusi, arrendament) i obtingudes en diferents etapes. Era una lluita per sobreviure o per millorar, intrínsecament individual o familiar, particular, egoista… “El sentiment de l’esforç individual podia apagar qualsevol brot de sentiment col·lectiu”, assegura Congost.

El canvi de vocabulari és molt simptomàtic. Apareix el “jornaler amb terres” que passa a dir-se “menestral”; el jornaler deixa de ser un proletari. No és estranya la gran reticència rural als valors de la revolució francesa que pretenia posar en joc la propietat i l’ordre jeràrquic. S’havia arribat a un sistema en què tothom mirava de consolidar la seva situació i no estaven per grans canvis, que els podien retornar a panorames anteriors.