En Simó, paretaire

En Simó Mascort és un personatge de ficció inventat per l’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès.

En dos dels contes que apareixen al recull Tota la saviesa d’aquest món, en Simó és dels darrers constructors –però indiscutiblement dels millors– en pedra seca de Cadaqués. En Pous i Pagès el converteix en un símbol del bon fer, de persona justa i reflexiva, que després de voltar el món amb l’ofici de mestre d’obres, torna a Cadaqués a fer l’ofici per al qual té una veritable devoció: paretaire, és a dir, constructor de parets de pedra seca.

Els dos contes fan d’entrada i de cloenda del llibre. El primer és En Simó, que comença:

De nom es deia Simó Mascort i era paretaire del seu ofici. Paretaire de paret de pedra seca, que és art de gran mirament. A Cadaqués, on havia nascut i on pensava morir quan fos arribada la seva hora, tothom el tenia per mestre en el seu ram. I això que la vila havia estat pròdiga sempre en mans de les més fines per aixecar parets d’aquesta mena.

Altre temps, tots els serrats que la volten eren afeixats i coberts de pampolades, verda alegria en primavera, roentors d’or i porpra a la tardor. Fins aquells tan enasprats, que el peu de la cabra solament sembla que hagi de poder enfilar-s’hi.

Això era en el bon temps de la vinya vella, llavors que al pagès calia tan sols colgar en terra un tros de sarment i al cap de pocs anys hi tenia una rabassuda soca de cep, que llevava a cistelles els raïms, més dolços que una bresca.

Fou l’època d’or dels paretaires. Tota aquella estesa de feixes de vinya l’havien haguda d’establir mantenint la terra amb parets de llosa, que feien de la serra un gegantí escalat. I la llei de l’ofici volia, tant eren gent ben feinera i traçuda, que la paret quedés llisa i polida, com si fos tallada amb ganiveta. Una llosa que hagués sobreeixit només un caire d’ungla, ho haurien tingut per una vergonya.

Il·lustració d’APA (Feliu Elias) que representa en Simó davant la seva paret, a l'hora de fer un mos, rebent una visita.
Imatge: il·lustració d’APA (Feliu Elias) que representa en Simó davant la seva paret, a l’hora de fer un mos, rebent una visita.

En un altre fragment del mateix conte es diu:

El dia convingut en Simó comparegué puntual a l’hora de començar la feina. Duia un cabàs i les eines de l’ofici. Marcà les feixes, obrí les rases on havien d’assentar-se les parets i després començà la seva vera tasca.

Treballava amb gran repòs, com si tingués per davant tota l’eternitat. Però no es torbava ni perdia temps. I la paret anava pujant, igual com si s’anés fent tota sola, com una planta que creixent de la saó que xucla de la terra.

Abans de començar, la paret ja era feta en el seu pensament. Això i l’experiència, el bon ull i les bones mans li estalviaven dubtes i provatures. Prenia una llosa i la llosa encaixava just en l’espai que li havia destinat. Donava un cop de maceta i la llosa es partia per on havia de partir-se. I el no perdre cap esforç inútilment el feien molt més llarg de feina , que altres que picaven i suaven i maldaven com uns condemnats i al capdavall tot era fressa i poca endreça.

Un altre conte del mateix recull es titula Encara en Simó i el mateix protagonista explica la seva passió per la pedra seca tot fent-ne una valoració gairebé moral:

La veritat ara us la diré: la veritat era que m’havia afectat a fer paret de pedra seca. És un art que no hi ha trampa ni engany. Si saps la teva obligació i tens bones mans i t’agrada quedar bé, no has pas de dir-ho tu, prou ho declara l’obra. Si ets un potiner i un sense vergonya, no et refiïs de poder amagar-ho. Res d’enguixat ni d’arrebossat que vingui a fer de tapabruts. Tal deixes la feina, tal la veu tothom. És això que va fer-me enamorar del meu ofici d’ara. Fora el fingiment, fora els postissos, fora la disfressa! Si poguéssim fer igual amb l’home i les accions de l’home, d’altra manera aniria el món.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close