Imatge: estudi de forces en els diferents tipus de barraques. Font: La pedra seca, evolució, arquitectura i restauració. AAVV, Brau Edicions, 2010.
Els tipus de barraques construïdes va evolucionant amb el temps. Segons Jenar Fèlix al llibre La Pedra Seca, evolució, arquitectura i restauració, apareixen al segle XVIII, però a començaments del XIX es produeix un canvi:
La barraca prendrà un protagonisme renovat i passarà a ser peça principal de la parcel·la. Aquesta atenció particular a la construcció la veiem en els detalls dels acabats, com ara ràfecs en el coronament de la façana, relleixos a l’entrada, viseres, etc., però també en l’encaix del pedruscall del parament o en el lloc que ocupa dins la parcel·la, que ara ho fa en llocs més preeminents.
El procés és obvi. Hom prepara el material necessari (pedres, sovint sense desbastar), hom fa la base amb planta circular o quadrangular, en arribar a l’altura de la llinda o de l’arc de la porta (o sigui de l’accés), hom sol començar la volta que tindrà major o menor altura en funció del tipus. Les més altes solen ser les troncocòniques en les quals les parets de la volta són més petites que les de la base, i formen la corona. Algunes barraques poden tenir corones superposades. El pes de tot plegat pot fer imprescindible l’ús de contraforts.
Si parlem que en el XIX hom busca fer una barraca més espaiosa, cada vegada la seva construcció serà més acurada.
L’arquitecte Ramon Ripoll en fa un estudi estructural de la descàrrega dels pesos de la coberta seguint els tres models bàsics de construcció (volta veritable, troncocònica i semiesfèrica) i arriba a la conclusió que la línia de descàrrega és similar en els tres models.