Un calciner era la persona que fabricava calç (també rep aquest nom la que en ven o en distribueix). La calç s’obtenia a través d’un forn on es cremava pedra calcària. La calç era una de les principals matèries primeres de la construcció. Per tal d’omplir el forn amb pedra calcària calia tenir habilitats de construcció de pedra seca ja que era imprescindible fer una volta a la base per deixar lloc a sota per fer foc i anar-lo alimentant. Durant la cocció, que durava dies (més d’una setmana), calia fer torns per controlar-la. La major part de forns de calç que encara es conserven (però ja no es fan servir) provenen dels segles XVIII i XIX.

Un carboner era la persona que fabricava carbó (també rep aquest nom la que en ven o que en distribueix). Als nostres boscos eren habituals els carboners que preparaven carboneres de llenya per a l’elaboració del carbó de forma artesanal. La carbonera solia preparar-se al bosc mateix d’on es treia la fusta, i consistia en un con fet de llenya i cobert de terra. Es calava foc d’una manera molt precisa per tal que els troncs (al cap de gairebé un mes) s’anessin convertint en carbó. Durant aquest temps havien de ser a la carbonera contínuament, i solien refugiar-se en barraques que construïen ells mateixos.

 

Un rodellaire (o roder) és un treballador bosquetà que fa rodells o cèrcols per a botes. Tot i que ara és un ofici que es pot donar per desaparegut, a principis del segle XX era habitual. L’any 1915 es va constituir l’Associació Rodellaire Espanyola, a la Cellera de Ter, que va establir la seva seu a Santa Coloma de Farners, a la Selva. El col·lectiu de rodellaires es concentrava a les zones de castanyers de les Guilleries i el Montseny. Solien construir-se barraques a les zones de treball.

 

Imatge: Acumulació de rodells a l’estació de Breda als anys quaranta; extreta del llibre “L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle XX” de Josep Gordi i Serrat.